PIQUETE DE LA CNT-AIT CONTRA EL RESTAURANTE PEIX&BRASES
Este pasado domingo 22 de agosto, la CNT-AIT de la Marina Alta ha realizado un piquete ante el restaurante Peix&Brases de Dénia después de una fuerte campaña por las redes sociales para difundir el conflicto que nos hemos vistos obligados a abrir contra esta empresa por despido improcedente e impago de salarios a nuestra compañera. Ante la presencia de un nutrido número de militantes del sindicato y al desplegar banderas y pancarta y pedir de viva voz que la empresa pague lo que debe, la reacción ha sido realmente agresiva por parte de un autodenominado gerente y sus corifeos que en todo momento nos repetían que ellos solo eran empleados pero que actuaban como matones al servicio del amo. Ha sido una avalancha de amenazas, insultos y se han permitido el lujo de difamar a nuestra compañera en público, ya que como hemos comprobado esta gente se cree los amos y señores de Dénia como así se lo han insinuado a uno de nuestros compañeros al que han amenazado de la manera más barriobajera. Los muy infelices han llamado a la policía pensando que nos llevarían presas al penal más cercano, teniendo que aguantar que la misma policía afirmara que estábamos en nuestro derecho de estar allí reclamando de forma abierta lo que consideramos de justícia. La actitud de los tres “señores” que se han pasado media hora amenazando, insultando y grabando el piquete ha sido vergonzosa pero también ha sido sorprendente el repentino cambio, (entre comillas, ya que su tono y palabras eran despectivos y prepotentes a más no poder, aunque a estas cosas ya estamos más que acostumbradas en la CNT-AIT) y que se hayan afrecido a saldar la deuda el lunes 23 de agosto si cesábamos en la acción directa. Como siempre seremos gente de buena fe y solo hay una manera de saber si es cierto a lo que se han comprometido y es dejar que el día de mañana transcurra y comprobar que hay de cierto en su compromiso pues así lo hacemos. De ellos depende que la CNT-AIT vuelva, siempre con la cabeza bien alta y sin ningún miedo a luchar por todo aquello que consideremos necesario. En el momento de publicar esta información seguimos a la espera aunque vemos que el plazo dado por la propia empresa se ha incumplido. SALUD Y ANARQUIA VIVA LA CNT-AIT SOLIDARIDAD, APOYO MUTUO, ANARCOSINDICALISMO
Des del SOV de la CNT-AIT de la Marina Alta informem que acabem d’obrir un conflicte sindical amb el restaurant ubicat a Dénia Peix&Brases, pertanyent al Grupo Free Day Inversiones S. L. que compta amb diferents locals molt coneguts i salons per a festes i convits a la localitat de Dénia.
La nostra companya va començar a prestar serveis com a cuinera en Peix&Brases el 4/6/21 i va ser acomiadada verbalment al final de la seua jornada el 4/7/21.
L’empresa va tramitar l’alta a la S. S. tres dies més tard i la baixa un dia abans sense avís previ. No se li va entregar cap còpia del contracte i sols dies després al acudir a les oficines de l’empresa acompanyada per un company del sindicat se li va oferir signar un contracte fraudulent a lo que es va negar la companya.
En un primer moment de la relació laboral es va acordar verbalment una quantitat mensual i respectar-li la categoria de cuinera però, i açò no és cap sorpresa a l’hosteleria, finalment li van pagar com ajudant de cuina.
Per part del sindicat i davant totes aquestes irregularitats, es va reclamar el pagament de la nòmina corresponent, indemnització per acomiadament improcedent, vacances no efectuades i les hores extres treballades.
A dia de hui només li han abonat la nòmina segons criteri de l’empresa. No reconéixen res més. Aquesta quantitat no aplega a cobrir ni tan sols la meitat de lo reclamat.
Per tot açò donem pas a l’acció directa i sol•licitem també la solidaritat de tots els sindicats de la nostra organització, de totes les organitzacions i entitats que vullguen mostrar solidaritat i de totes les persones que de forma solidària vullguen mostrar el seu suport a la nostra companya.
Proposem el següent missatge per deixar per escrit a les xarxes socials de Peix&Brases:
BASTA DE ABUSAR DE LAS TRABAJADORAS. PAGA LO QUE DEBES A NUESTRA COMPAÑERA. SI TOCAN A UNA NOS TOCAN A TODAS.
PROU D’ABUSAR DE LES TREBALLADORES. PAGA LO QUE DEUS A LA NOSTRA COMPANYA. SI EN TOQUEU A UNA ENS TOQUEU A TOTES.
Direccions i contacte amb Peix&Brases:
Restaurante Peix&Brases. Plaça Benidorm, s/n, Dénia.
El sindicalisme va nàixer de les antigues societats gremials de resistència i suport mutu com a organització obrera en defensa dels interessos de la classe treballadora per millorar les condicions laborals, per lluitar contra el sistema capitalista, i per assolir una societat més justa per a les classes productives, alienades, dependents de la classe capitalista i condemnades a la misèria o a la precarietat en la seua gran part. El capitalisme va fer us de la repressió (patronal, policial, judicial, penitenciària o paramilitar) per a combatre el sindicalisme. Sindicalistes, que a més, com a classe treballadora, depenien per a subsistir del capritx dels capitalistes de donar-los treball o no i pagar-los o no. Malgrat això, ni així aconseguien acabar amb les reivindicacions obreres. El capitalisme és un conflicte permanent d’interessos entre classes antagòniques: la part que s’emporten els capitalistes ho cobra de menys la classe productiva, i al contrari. En economia bàsica: beneficis i costos, beneficis empresarials i despeses variables, que així és com es denomina en l’economia capitalista a les persones treballadores. En aquestes condicions pròpies del sistema capitalista, de tirania del capital sobre el treball, sempre hi haurà, en major o menor grau, una lluita o protesta obrera mentre la gran part de la societat depenga d’un salari, que ni tan sols té garantit, haja de vendre la seua vida, el seu temps, força, coneixements i intel·ligència per a produir per a un tercer que s’apròpia del fruit del treball, del qual no tenen cap control, ni del que produeixen, ni per a qui, ni com, sovint intoxicant-se a si mateix, o contaminant el planeta sense poder fer res per a evitar-ho, fabricant objectes de consum inútils, o que a vegades, encara que els produïsca, mai els podrà gaudir. Amb l’aparició dels règims “democràtics”, on la població governada legitima a l’Estat triant els seus propis amos polítics, el sistema capitalista va entendre els grans avantatges que li anava a reportar el sistema electoral/parlamentari si aconssegia traslladar-lo al món sindical. Per això, totes les “democràcies” capitalistes han imposat aquest sistema al món laboral amb les particularitats i denominacions concretes de cada país. Al cap i a la fi, es tracta de l’estratègia de “divideix i venceràs”: el capitalista en lloc d’enfrontar-se a tota la seua plantilla, els obliga a triar una persona delegada sindical, o varies persones (comité d’empresa, si l’empresa o el centre de treball té més de 50 empleats). Aquestes delegades i delegats tindran una sèrie de privilegis: hores sindicals remunerades que no hauran de treballar (podent estar fins i tot completament alliberats de treballar), protecció enfront de l’acomiadament i posseiran en exclusiva el dret d’informació i de decisió sobre el conjunt de condicions laborals que afecten a tota la plantilla, i que per llei (igual que en el parlament polític) només ells tenen en nom de totes. Per descomptat, les hores sindicals (en funció del número de plantilla) i les subvencions o recursos amb els quals es dota als sindicats, poden augmentar en funció del grau de satisfacció que l’empresa tinga amb les accions d’aquests sindicats subvencionats, igual que succeeix amb els suborns o favors als delegats triats. Recordem la màxima de “el poder corromp”, i la patronal sap complimentar bé, perquè recursos no li falten. D’altra banda, amb aquest sistema d’eleccions i comités d’empresa, es divideix i enfronta als sindicats que presenten candidatures electorals, perquè hauran de competir amb la resta pels vots i les places en el comité d’empresa, per a no desaparéixer o perdre recursos (alliberats i subvencions, ja que les subvencions estatals es reparteixen en funció del nombre de delegats obtinguts). La convenient unitat obrera i sindical per a aconseguir pressionar a l’empresa, que té tot el poder de decisió, queda trencada en una batalla entre sindicats per assolir el poder.. Així es burocratitza inexorablement als sindicats que participen d’aquest sistema: els dirigents sindicals són retribuïts, per a pagar els seus salaris requereixen de subvencions, i aquestes al seu torn depenen del nombre de delegats triats. Tots els sindicats que reprodueixen aquest joc, per descomptat també la CGT, tenen “comercials” que es dediquen a captar persones perquè es presenten amb les seues sigles i poder cobrar les consegüents subvencions. No obstant això, l’efecte més perniciós per a la classe treballadora, i per això el més desitjat pel capitalisme en aquest model sindical, és el de buidar de sentit el sindicalisme: si ja n’hi ha un comité d’empresa encarregat de “defensar-me”, de “preocupar-se” per les condicions de treball i de decidir en el meu nom, i per això els votem i per a això tenen els seus alliberats, hores sindicals, etc., per a què m’he d’organitzar, afiliar, interessar o preocupar per això? S’arriba a l’extrem que molt sovint ni tan sols els delegats de personal o membres de comité d’empresa per un determinat sindicat estan afiliats. I la minoria que encara vulga lluitar per mantindre o millorar les condicions de treball, sovint s’ha d’enfrontar al comité d’empresa, perquè tota la informació i el poder de decisió estan en el seu poder. Per això, per norma general, els comités es presten a signar acomiadaments col·lectius, rebaixes salarials, convenis regressius, tolerar il·legalitats… La informació i el poder decisori és a les seues mans i no en el conjunt de la plantilla, i la minoria amb poder és fàcil de ser pressionada, coaccionada o comprada per l’empresa, de la qual no deixen de ser assalariats. En últim terme, els sindicats subvencionats als quals pertanyen els delegats dels comités d’empresa, reben enormes subvencions de les empreses i de les diferents organitzacions patronals, i és difícil mossegar la mà que dona menjar, i dels quals depenen la gran part dels seus recursos amb els que poden seguir mantenint als dirigents sindicals alliberats. En suma: les eleccions sindicals i els comités d’empresa usurpen el poder de decisió del conjunt de la plantilla sobre les seues condicions de treball i la seua pròpia ocupació, en favor d’una minoria privilegiada i fàcil de corrompre o fer xantatge per part de l’empresa, permetent la pèrdua de drets i els acomiadaments col·lectius; divideixen i enfronten als sindicats per la caça del vot i dels delegats en els comités, alhora que els burocratitzen i fan dependents de les subvencions de l’Estat i la patronal; i no menys important, aqueixa pràctica de delegació desmobilitza la classe taballadora i la lluita sindical. Per tot això, la CNT-AIT sempre s’ha oposat tant a les subvencions amb les quals es compren els sindicats, com als jeràrquics comités d’empresa. Les decisions, la informació, les propostes, la discussió i les accions que afecten el conjunt de la plantilla, s’han de debatre i decidir en igualtat de condicions en les assemblees d’empresa o centre de treball on totes les treballadores són iguals i tenen veu i vot. Així es garanteix decisions preses per totes les persones afectades i es permet i afavoreix la participació. I com a forma d’organització i lluita, la CNT-AIT defensa les seccions sindicals, que són les agrupacions de persones afiliades a un sindicat en una empresa. Les seccions sindicals legalment tenen les mateixes armes sindicals (vaga, conflicte col·lectiu, signatura de convenis, denúncies…) que un comité d’empresa, però no poden decidir en nom de tota la plantilla, perquè tampoc volem fer això. La plantilla només pot decidir en assemblea i ningú hauria d’imposar els seus interessos en el seu nom. No et demanem el vot ni que delegues i confies en nosaltres. Confia en tu, afilia’t, organitza’t, lluita i decideix per tu mateixa, entre iguals, sense dirigents alliberats, sense subvencions, amb plena autonomia, per a defensar el teu lloc de treball, els teus interessos que ningú defensarà si tu no ho fas, i per a combatre aquest sistema genocida i ecocida en favor d’una societat més humana i racional, gestionada col·lectivament en benefici de tota la societat, i no d’una minoria poderosa i insaciable. O votes, calles i reprodueixes el sistema, o deixes d’engolir i t’organitzes per a canviar les coses. Afilia’t i lluita en la CNT-AIT.
En los últimos días estamos asistiendo a la suspensión de las cuentas de Twitter de varios sindicatos de la CNT-AIT.
De momento han sido suspendidas las cuentas de los sindicatos de Cartagena, Marina Alta, Alicante, Puerto Real, Federación Local de Madrid y sindicato de Ensañanza e intervención Social de Madrid.
Hace unos meses ya lo hicieron con las cuentas de la Regional de Catalunya y Barcelona.
El motivo que la red social alega a nuestrxs compañerxs es suplantación de identidad.
Nos imaginamos quién puede estar detrás de estos ataques virtuales a los sindicatos de la CNT-AIT: lxs mismos que, muy coherentemente, nos denunciaron a la Audiencia Nacional por usurpación de siglas y patrimonio.
Esa es su gran lucha: el boicot al anarcosindicalismo y a la lucha que con esfuerzo tratamos de levantar cada día desde nuestra Organización, la CNT-AIT. Así, dedican sus esfuerzos a la infantil acción de sabotear nuestras redes sociales de manera premeditada.
Además, han convenido en iniciar esta nueva oleada de ataques en pleno lanzamiento de la campaña por la libertad del preso anarquista y compañero Gabriel Pombo da Silva. Ello nos implica desviar parte de la energía puesta en esta campaña, en recuperar nuestras cuentas y enfrentar su boicot.
Sus intentos de vernos caer fueron, son y serán en vano. Resistiremos contra viento y marea en defensa de la clase trabajadora y del anarcosindicalismo.
El Sindicat d’Oficis Varis de la CNT-AIT de la Marina Alta condemna sense cap paliatiu la neteja ètnica que les forces d’ocupació israelianes realitzen a la ciutat palestina de Jerusalem i condemna la brutal i injustificada agressió militar a Gaza (Palestina).
Malgrat la indiferència dels mitjans occidentals i el silenci còmplice dels governs els treballadors i treballadores del món sencer sabem on hem d’estar i és enfront i contra el sionisme que ocupa Palestina, usurpa les seues terres i assassina sense cap contemplació a una població civil sense cap justificació si és que es pot justificar l’assassinat de civils innocents mai.
Estem en contra de l’intent de fer creure als pobles del món que hi ha una guerra o conflicte entre dos pobles ja que no és així. Ací sols hi ha uns botxins, ocupants d’una terra que no és seua i que intenten erradicar mitjantçant l’assassinat i la neteja ètnica als palestins i palestines en la seua pròpia terra. Recordem que ni un sol míssil cassolà palestí ha estat llançat abans del repentí, i repetim, injustificat atac militar a Gaza.
Des de l’anarcosindicalisme no podem girar el cap davant aquest genocidi comés des de fa 73 anys amb la complicitat de governs, capitalistes i mitjans de comunicació. Hem de comdemnar i ho fem i mostrem la nostra total solidaritat amb el Poble Palestí en la seua legítima lluita contra l’ocupant sionista.
ACTES DE L’1 DE MAIG A PEDREGUER DE LA CNT-AIT MARINA ALTA
El passat dia 1 de maig, dissabte, el Sindicat d’Oficis Varis de la CNT-AIT de la Marina Alta realitzà un acte en commemoració del Primer de maig, Dia Internacional dels Treballadors i Treballadores.
L’acte tingué lloc a l’Ateneu Popular de Pedreguer a les 18 hores i va consistir en la presentació del periòdic Fragua Social, òrgan de la Confederació Regional del Treball de Llevant de la CNT-AIT a càrrec del seu coordinador i una xerrada sobre “ L’anarcosindicalisme de la CNT-AIT “ a càrrec de la Secretaria de Premsa, Propaganda i Comunicació del sindicat.
També hi hagué una xicoteta exposició d’exemplars del Fragua Social de les seues anteriors èpoques, des de la guerra i revolució de 1936 fins l’actualitat.
L’acte va ser retransmés en directe per la pàgina de Facebook de la CNT-AIT Marina Alta.
Aquest 1r de Maig està marcat pels atacs repressius que organitzacions obreres i moviments socials han patit per part de l’Estat els últims mesos, que ha instrumentalitzat per als seus interessos la situació de pandèmia global per la COVID-19.
L’Estat, per mitjà dels seus cossos de repressió, sempre s’ha oposat violentament als avanços en drets tant socials com laborals, sexuals i de tota mena. No oblidem que el reconeixement dels drets humans i socials ha sigut i és una conquesta dels moviments obrers i socials al carrer, no un regal estatal o patronal, i que pel que fa a la pràctica, són vulnerats contínuament.
Els Estats utilitzen les lleis per a legitimar el sistema d’explotació basat en les desigualtats de classe, pels quals una classe social té el control de l’economia i, per tant, el control del govern, dels mitjans de producció, dels mitjans de comunicació i de la justícia. Mentre que una altra classe social, la nostra, sacrifica la seua vida, està sotmesa a un sistema productiu que permet a la burgesia acumular riqueses de manera infinita a costa del nostre sofriment.
Mentre la classe treballadora està patint una de les pitjors crisis del capitalisme en el territori espanyol, amb quasi 4 milions de persones a l’atur, 900.000 persones encara amb ERTO i unes condicions cada vegada més precàries en el mercat laboral, tot això agreujat per la situació de pandèmia i la gestió que des de les administracions se n’ha realitzat. No deixem de veure com la família Borbó, la classe política, empresaris i altres membres de l’alta societat, d’ideologia liberal alguns, altres feixistes, socialdemòcrates, etc… reben tracte de favor per part de la justícia davant els seus multimilionaris crims. Al seu torn, les nostres germanes i germans de classe obrera són perseguides, agredides, mutilades i tancades per reivindicar drets i justícia social als carrers. Tal és el cas del nostre company de Granada, Cristian Mestre, que ha patit presó preventiva sols per portar un pot d’esprai en la motxilla durant una manifestació per la llibertat d’expressió, el darrer mes de febrer. O de dos companys, detinguts a la seua casa el passat 8 d’abril acusats de participar en la manifestació del 30 de gener a Barcelona. O els companys sancionats a Alacant pel mateix motiu. Tots ells en espera de judici o sanció per aquestes acusacions.
Des dels mitjans de comunicació no deixen d’enviar missatges propagandístics, que tenen com a objectiu demonitzar i deslegitimar la protesta. Tant és així que equiparen a actes criminals el trencament d’aparadors i la crema de contenidors, i creen una opinió pública contrària a les reivindicacions que acompanyen aquestes manifestacions. Els mitjans de desinformació van actuar de la mateixa manera amb les marxes del passat 8 de març. Les van criminalitzar i assenyalar d’irresponsables, i van instrumentalitzar, una vegada més, la pandèmia. No importava que es compliren amb totes les mesures sanitàries necessàries. Mentre exigeixen a l’adversari moderació, les ideologies feixistes, socialdemòcrates i liberals, amb el seu model econòmic capitalista, no tenen res de moderades. Tal com vam poder veure en els seus mítings populistes, on la irresponsabilitat sanitària era evident; tanmateix, ací no passa res.
El binomi capitalisme-patriarcat és en l’actualitat la major amenaça per a la supervivència en el planeta. Destrueix la naturalesa, destrueix la cultura dels pobles, destrueix les relacions personals, etc. En una paraula: destrueix la LLIBERTAT. Només vol acumular capitals sotmetent, esclavitzant i explotant qualsevol cosa que li permeta continuar creixent. I és aleshores quan l’Estat utilitza la violència, la repressió, la por i la manipulació per a acabar amb la dissidència.
Els qui ens oposem i ens enfrontem a aquest sistema som persones conscients que busquem un futur millor per a les generacions futures i que aspirem, per damunt de tot, a la justícia social. La violència ens ve imposada pels que porten l’ofensiva, que són el Capital, el Patriarcat i l’Estat, sostenidors de totes les formes d’opressió sobre l’ésser humà. Davant la seua violència opressora anteposem el legítim dret a l’autodefensa.
El més bàsic que ens prometen les constitucions liberals és viure amb dignitat i autonomia, lliures d’explotació, de maltractaments i de discriminació, en condicions que facen possible el lliure desenvolupament de la personalitat i capacitat personal. Això, que és el prioritari segons les seues pròpies lleis, és el primer que s’incompleix. Desafiem a qui vulga acceptar el repte, a esmentar algun partit polític o govern en el món, que haja complit amb aquesta mínima condició de la vida humana. Tots, sense excepció, la vulneren, perquè vivim en un sistema caduc, insostenible, tant des del punt de vista humà com ambiental, i això, cap govern ho canviarà. La situació de crisi climàtica, pandèmia sanitària i de violència sexual són més evidències d’això.
El 1r de Maig és una jornada en la qual es reivindiquen les conquestes socials gràcies a la lluita obrera, es commemora la lluita que van iniciar a Chicago obreres i obrers en favor de la jornada laboral de 8 hores. És important no oblidar la forta repressió que també van patir els qui valentament van iniciar la lluita i els qui la van continuar després. Presó, tortura, persecucions i assassinats. Aquests mètodes que utilitzaven ahir són els mateixos que utilitzen hui.
Al sistema poc li importa quins mètodes o estratègies utilitzem per a avançar en drets i justícia social, ens reprimirà igualment. Perquè la pau social que volen els nostres explotadors és la pau dels cementeris: cementeris plens de xiquets que naixen i moren esclaus treballant per a les multinacionals, plens d’obrers morts en les mines, a les fàbriques o als camps, per accidents o per extenuació, plens de presos que la presó assassina d’una manera o d’una altra, plens de xiquetes i dones traficades, violades i maltractades fins al suïcidi o l’assassinat, i de persones que moren per la seua condició sexual o el seu color de pell, plens de víctimes de les guerres, o de catàstrofes i d’epidèmies de les quals el capitalisme és directament responsable… El manteniment de l’ordre social, la pau social, no significa sota la seua perspectiva més que sotmetre’s a les lleis i acceptar les profundes desigualtats socials i els crims que aquestes venen a legitimar.
Enfront d’aquest atac constant a la classe obrera, hui, igual que ahir, aquest 1r de Maig exigim: un repartiment just del treball i la riquesa, mitjançant la reducció de la jornada laboral sense reducció salarial. Exigim justícia social, sense oblidar-nos de totes les persones detingudes i represaliades per exercir el seu dret a manifestació, a la llibertat d’expressió i per enfrontar-se a un sistema que preval els beneficis i la rendibilitat per damunt de la justícia i la vida humana. Per això, fem costat a les persones preses en lluita i la seua vaga de fam rotativa i exigim l’alliberament de tots els represaliats i les represaliades. Denunciem la situació de «nova normalitat» amb la qual pretenen retallar el reconeixement dels drets conquerits pels qui ens van precedir. Exigim una educació i una sanitat llibertària, pública i autogestionada. Reivindiquem l’amor lliure com a base de les relacions humanes, que pose fi a tota mena de discriminació. En resum, hui com ahir, recordardem als qui ens van precedir i continuem lluitant. Perquè la repressió sempre la patim la classe obrera.
Per un 1r de Maig anarquista, antirepressiu i revolucionari!
Les dones hem sigut sempre menyspreades i relegades a un segon pla en totes les facetes de la vida. Al llarg d’aquesta crisi sanitària, hem patit el pes del treball, la neteja i les cures, demostrant de nou la nostra capacitat de fer front a qualsevol adversitat que se’ns presenta, i com a premi, el Patriarcat ens invisibilitza, estafa, menysprea i ens explota, reservant les condicions més precàries del mercat laboral per a nosaltres.
Diem que les dones hem sigut invisibilitzades en totes les facetes de la vida: la ciència, l’art, la literatura…, així com en la participació a les lluites per la conquesta de drets socials i laborals. Hem sigut desplaçades del nostre paper com a subjecte polític i històric. Dins del moviment obrer, inclòs l’anarquisme, moltes dones militants van haver d’obrir-se pas en un món polític masculí i reivindicar el seu espai en la lluita social, fet pel qual, molt sovint hagueren de confrontar-se amb els seus companys homes que pensaven que la lluita de les dones dividia el moviment obrer i que la lluita social havia d’emprendre’s en el següent ordre: primer l’emancipació de la classe treballadora i després, la de les dones. Aquest va ser el cas de nombroses agrupacions de dones a tot el món. Podríem assenyalar la Revolució Francesa, quan les dones van marxar al costat dels homes sota el lema “igualtat, llibertat, fraternitat” i més tard van ser novament desplaçades dels espais polítics i reprimides pels homes quan aquests van assolir el Poder. Caldria esmentar a les pioneres del que avui diem feminisme anarquista, que ja advertien d’aquests problemes en el si de les organitzacions masculines des del segle XIX: a França, Louise Michel i la gran mobilització de dones treballadores i empobrides que van defensar La Comuna de París; a Espanya, Teresa Claramunt, Teresa Mañé o l’agrupació Dones Lliures en els temps de la guerra i la Revolució Social; a l’Argentina, Virgínia Bolten amb el periòdic La Voz de la Mujer, Juana Rouco Buela i moltes altres dones treballadores; a Bolívia, Petronila Infantes i l’enèrgic i fonamental moviment de les “Cholas”; als Estats Units, dones com Voltairine de Cleyre i Emma Goldman (“la dona més perillosa del món”); a Puerto Rico, Luisa Capetillo. Tantes dones de classe treballadora i anarquistes organitzades a tot el món, en una lluita internacionalista per l’emancipació no sols de les dones, sinó de tota la classe treballadora i de tots els cossos en el seu conjunt. Lluitant contra les opressions múltiples del patriarcat, el capital i l’Estat.
El dia 8 de març se celebra el Dia Internacional de la Dona Treballadora. El 8 de març de 1857, les dones que treballaven en fàbriques tèxtils de Nova York van organitzar una vaga exigint pujades de salaris i van ser represaliades per la policia, perdent algunes d’elles la vida durant les protestes. Va ser en 1911 quan se celebra per primera vegada el Dia Internacional de la Dona Treballadora amb la intenció de reconèixer-la com a part activa en les lluites pels drets i la justícia social, no sols de les dones, sinó de tota la humanitat.
No obstant això, L’ONU va declarar en 1975 el 8M com a dia Internacional De la Dona, llevant-li l’adjectiu de ” treballadora”. Però és en aquests últims anys quan s’està fent més evident la intenció de eliminar el discurs de classe social d’aquest dia commemoratiu per part d’organitzacions com: CCOO, UGT, Intersindical, USO, Escola Valenciana, PSOE,… al que se sumen moltes organitzacions de dones i plataformes feministes lligades a les institucions de l’Estat, de raça blanca i de classe mitjana alta, que prefereixen celebrar simplement el “Dia de la Dona” ocultant i donant l’esquena a reivindicacions i lluites socials pròpies de dones pobres de classe treballadora, limitant les reivindicacions a discriminaciones de caràcter interclasista que en el millor dels casos, lluiten per trencar els sostres de cristall que els impedeix aconseguir importants llocs executius, mentre necessiten explotar a altres dones precaritzades que han de fer per elles les tasques de cures i de la llar
Tot això desvirtua i distorsiona el motiu principal pel qual se celebra el 8 de Març.
Al nostre parer, cal continuar reivindicant aquest dia com el de la dona treballadora, així ho demostra la lluita de les Kellys, les aparadores del calçat, les treballadores dels magatzems de fruita, les temporeres del camp, les d’infermeria, les treballadores de la llar i de les cures…Tots aquests treballs recauen majoritàriament en dones i es desenvolupen en condicions miserables. Moltes vegades sense contracte, exposades constantment a la precarietat. No hem d’oblidar que les dones ens veiem sotmeses a més de per les jerarquies classistes, per les racials i colonials. Així, veiem com a Espanya les dones migrants i racialitzades, després d’exiliar-se de les seues terres, s’encarreguen dels treballs més precaris, i a més han de fer els treballs domèstics i de cures de les dones blanques perquè aquestes puguen ocupar-se de la seua emancipació; s’enfronten als perills de la deportació, del CIE, de la separació forçosa de les seues famílies, les seues filles i fills i les seues vides; s’enfronten als xantatges i als abusos sexuals per part del patró, com hem pogut veure recentment. Elles són les que dia rere dia sostenen una gran part del pes d’aquesta societat configurada sobre els fonaments de la jerarquia.
Volem afegir que la condició de classe consisteix a pertànyer a una classe social i no estrictament a desenvolupar un treball remunerat. Per tant, de classe obrera som igualment les treballadores en actiu com les parades, estudiants, jubilades, pensionistes, etc. Per la qual cosa, existeixen raons de pes per fer del 8M, l’altaveu de totes aquestes protestes i no un dia per a felicitar la dona només pel fet de ser-ho, o per haver assolit un important lloc executiu en una gran multinacional explotadora. El “gest” d’eliminar l’adjectiu “treballadora” del 8 de març és molt més important i significatiu del que sembla, perquè no és sinó una estratègia més per part dels Estats del Benestar i les socialdemocràcies, per absorbir les nostres lluites emancipatòries històriques i buidar-les de contingut. No és sinó l’intent de despullar-nos de la nostra memòria de lluita contra el Poder; d’amagar les cadenes que ens asfixien avui d’una manera més sofisticada; que perdem l’horitzó pel qual lluitem i ens asseguem en el banquet dels poderosos i considerem com a companyes a les nostres explotadores i tiranes.
No volem assolir el Poder, no volem veure’ns representades als Parlaments als cossos de Seguretat de l’Estat ni a la presidència d’una empresa explotadora. No volem donar suport a la vella i oxidada estructura jeràrquica sobre la qual històricament s’assenta la nostra societat. Del Poder no volem més que la seua abolició.
8 de Març: dia de la Dona Treballadora.
Ni mestresses ni esclaves: Anarcofeministes sempre.
En octubre de 2018, la empresa Pimon, dependiente del Ayuntamiento de Ondara, despedía a un trabajador por quejarse de sus condiciones laborales en la piscina municipal.
La ausencia de días de descanso y vacaciones, con turnos de siete días a la semana durante meses, y todo tipo de irregularidades en el pago de nóminas, eran algunas de las reclamaciones del trabajador al que pretendían «liquidar».
Con el apoyo de los sindicatos de Alacant y La Marina Alta de la CNT-AIT, el trabajador demandaba que su despido era completamente nulo, ya que obedecía a una estrategia de represión por parte de la empresa para evitar que se lograran las mejoras reclamadas.
Ahora, cerca de dos años y medio después, el juzgado de lo social Nº1 de Benidorm da la razón al trabajador y a la Confederación anarcosindicalista. En su sentencia ha declarado nulo el despido y ha condenado a la empresa a que readmita inmediatamente en su puesto al despedido.
El juzgado también condena a la empresa a abonar íntegramente los salarios no percibidos durante el tiempo que mantuvo al trabajador represaliado fuera de su puesto.
Esta pequeña victoria no habría sido posible sin la acción directa y la solidaridad, y es un claro ejemplo de cómo se pueden lograr los objetivos de la clase trabajadora mediante la auto-organización y la lucha, sin necesidad de dirigentes ni subvenciones de ningún tipo.
