NI GUERRES NI FRONTERES

(Valencià)

A la majoria no ens costa identificar la guerra com a causant de morts en massa, desplaçaments forçats, tortures, fam o violacions. Però a més suposa un negoci tremendament rendible per a les minories dirigents mancades d’escrúpols.

Els conflictes armats quasi sempre es produeixen per motius econòmics i geopolítics. Sota eufemismes com a «missió de pau» o «ajuda humanitària» es camuflen operacions l’objectiu de les quals és el control militar de zones estratègiques per a l’espoli de recursos naturals i matèries primeres com el petroli, el gas o uns determinats minerals.

La població més humil pateix les pitjors conseqüències: infraestructures i llars destruïdes, vides i famílies destrossades i, en el millor dels casos, la fugida desesperada a un altre lloc, a través de perilloses rutes migratòries, per a tractar de començar de zero en un despietat entorn hostil lluny del seu lloc d’origen.

Després de patir les pitjors penúries, si tenen sort, es topen amb un nou contrasentit físic i legal: les fronteres en terra, mar i aire. En 2022, de les 120.000 persones que van sol•licitar asil a la Unió Europea, tan sols prop de 7.000 van rebre l’estatus de refugiat. Eixe mateix any, 2.925 persones van morir intentant arribar a Europa. Unes dades tan vergonyoses com esgarrifoses.

Les fronteres no han existit des de sempre, ni van aparéixer per art de màgia. Els estats més poderosos les van fixar a base de massacres i saquejos, i les continuen mantenint, reforçant i ampliant. No dubten a reprimir, deportar, empresonar, deixar morir o matar als qui intenten saltar-li-les, excepte si es tracta d’importants capitalistes.

El patriotisme ens inculca simpatia cap als qui ens aixafa en este país i desconfiança cap als nostres iguals de la resta del món. Governs, forces de seguretat i partits filofeixistes protagonitzen i propaguen actuacions i sentiments fastigosament racistes.

L’existència de fronteres només convé a la burgesia mundial, que domina el món mentre malvivim i morim sota la seua explotació. A la classe treballadora internacional, sense pàtria ni color, només ens queda la solidaritat de les obreres i obrers, vinguen d’on vinguen.

LA NOSTRA PÀTRIA ÉS EL MÓN. LA NOSTRA FAMÍLIA, LA HUMANITAT.

========================

NO WAR, NO BORDERS

(English)

Most of us have no difficulty identifying war as the cause of mass death, forced displacement, torture, hunger or rape. But it is also a tremendously profitable business for the unscrupulous ruling minorities.

Armed conflicts almost always occur for economic and geopolitical reasons. Under euphemisms such as «peace mission» or «humanitarian aid» operations are camouflaged whose objective is the military control of strategic areas for the plundering of natural resources and raw materials such as oil, gas or certain minerals.

The most humble population suffers the worst consequences: destroyed infrastructure and homes, destroyed lives and families and, in the best of cases, desperate flight to another place, through dangerous migratory routes, to try to start from scratch in a ruthless hostile environment far from their place of origin.

After suffering the worst hardships, if they are lucky, they come across a new physical and legal nonsense: borders on land, sea and air. In 2022, of the 120,000 people who requested asylum in the European Union, only about 7,000 received refugee status. That same year, 2,925 people died trying to reach Europe. Data as shameful as it is chilling.

Borders have not always existed, nor did they appear by magic. The most powerful states established them through massacres and looting, and continue to maintain, reinforce and expand them. They do not hesitate to repress, deport, imprison, let die or kill those who try to bypass them, except if they are important capitalists.

Patriotism instills in us sympathy for those who trample on us in this country and distrust of our peers in the rest of the world. Governments, security forces and fascist parties carry out and propagate disgustingly racist actions and feelings.

The existence of borders only suits the world bourgeoisie, which dominates the world while we live in poverty and die under its exploitation. To the international working class, without country or color, we only have the solidarity of workers, wherever they come from.

OUR HOMELAND IS THE WORLD. OUR FAMILY IS HUMANITY.

========================

NI GUERRAS NI FRONTERAS

(Castellano)

A la mayoría no nos cuesta identificar la guerra como causante de muertes en masa, desplazamientos forzados, torturas, hambre o violaciones. Pero además supone un negocio tremendamente rentable para las minorías dirigentes carentes de escrúpulos.

Los conflictos armados casi siempre se producen por motivos económicos y geopolíticos. Bajo eufemismos como «misión de paz» o «ayuda humanitaria» se camuflan operaciones cuyo objetivo es el control militar de zonas estratégicas para el expolio de recursos naturales y materias primas como el petróleo, el gas o ciertos minerales.

La población más humilde sufre las peores consecuencias: infraestructuras y hogares destruidos, vidas y familias destrozadas y, en el mejor de los casos, la huida desesperada a otro lugar, a través de peligrosas rutas migratorias, para tratar de empezar de cero en un despiadado entorno hostil lejos de su lugar de origen.

Tras padecer las peores penurias, si tienen suerte, se topan con un nuevo sinsentido físico y legal: las fronteras en tierra, mar y aire. En 2022, de las 120.000 personas que solicitaron asilo en la Unión Europea, tan sólo cerca de 7.000 recibieron el estatus de refugiado. Ese mismo año, 2.925 personas murieron intentando llegar a Europa. Unos datos tan vergonzosos como escalofriantes.

Las fronteras no han existido desde siempre, ni aparecieron por arte de magia. Los estados más poderosos las fijaron a base de masacres y saqueos, y las siguen manteniendo, reforzando y ampliando. No dudan en reprimir, deportar, encarcelar, dejar morir o matar a quienes intentan saltárselas, excepto si se trata de importantes capitalistas.

El patriotismo nos inculca simpatía hacia quienes nos pisotean en este país y desonfianza hacia nuestros iguales del resto del mundo. Gobiernos, fuerzas de seguridad y partidos filofascistas protagonizan y propagan actuaciones y sentimientos asquerosamente racistas.

La existencia de fronteras sólo conviene a la burguesía mundial, que domina el mundo mientras malvivimos y morimos bajo su explotación. A la clase trabajadora internacional, sin patria ni color, sólo nos queda la solidaridad de las obreras y obreros, vengan de donde vengan.

NUESTRA PATRIA ES EL MUNDO. NUESTRA FAMILIA, LA HUMANIDAD.

Una vegada més es crida a la classe treballadora a l’elecció dels “nous” gestors de la misèria, de la injustícia i de l’explotació. Com si en el votar existira un poder, una força, un compromís amb els assumptes públics, quan el votant de hui és un consumidor de política, és a dir, el contrari d’un subjecte emancipat.

Lluny van quedar els dies en què es cridava en les places “No som marionetes en mans de polítics i banquers” després d’una gran crisi econòmica, en la qual semblava que la classe treballadora s’havia adonat que els polítics de tots els colors no tenien més que com a fi última la supervivència del que s’ha anomenat statu quo. En aquells moments s’assenyalava als dos partits majoritaris PP-PSOE com a gestors d’aqueixa misèria i injustícia. No obstant això, poc es va tardar a intentar passar la lluita del carrer al parlament, i així, no van faltar els qui el van aprofitar per a voler sumar-se al predilecte club dels gestors. Des d’aquell moment no han parat d’eixir nous partits; “PODEM”, “CIUTADANS”, “VOX”, “SUMAR”… en una roda que sembla no tindre fi.

Com es diu; “Qui oblida la seua història està condemnat a repetir-la” , i així ens trobem una dècada després, amb més jugadors en el manteniment d’un joc en el qual sempre perdem la mateixa classe. Les eines usades en aquest joc electoral s’han basat principalment en dues fórmules; la por i el mal menor. I no és d’estranyar l’ús de la por amb finalitats polítiques, perquè les dretes i les esquerres troben en aquesta la gran aliada perquè existisquen els votants i amb això justificar la seua pròpia existència, com si no la justificarien? Precisament és la manca de por la que trenca amb el consum de política.

El no tindre res a perdre, el coneixement per experiència pura que ni les esquerres ni les dretes poden solucionar la injustícia social i econòmica, és just pel que les poblacions amb més alt índex de pobresa són les qui més s’abstenen de votar. I els qui més voten són precisament les classes altes. És per això també, que no se sosté que l’abstenció deriva d’un “privilegi” perquè no tens res a perdre. Assenyalar a la teua mateixa classe és un dels grans triomfs dels mercaders de la nostra força de treball i de les nostres vides.

Els avanços en drets de la classe treballadora es van realitzar gràcies a la seua organització, a un gran nombre de subjectes emancipats, i només d’aquesta manera es poden mantindre, i avançar a una societat on no existisca la misèria, la injustícia i l’explotació. La jornada de 8 hores o el dret al descans setmanal són bon exemple d’això.

El poder no està en la força del vot sinó en la capacitat d’organitzar la producció i la vida.

Per l’abstenció activa,

CNT-AIT

La secció agrària del SLTC de la Marina Alta de la CNT-AIT lamenta profundament la mort del company Gino Ancona, el qual va venir a Benissa a febrer de 2019 per a realitzar una conferència informativa sobre la Xylella Fastidiosa.
Era un company excelent i combatiu. Últimament, estava reconstruint l’USI-AIT italiana després de ser destruida per la CIT.
Que la terra et siga lleu, company!
La Secció Agrària de la CNT-AIT de la Marina Alta.

---

La sección agraria del SLTC de la Marina Alta de la CNT-AIT lamenta profundamente la muerte del compañero Gino Ancona, el cual vino a Benissa en febrero de 2019 para realizar una conferencia informativa sobre la Xylella Fastidiosa.
Era un compañero excelente y combativo. Últimamente, estaba reconstruyendo la USI-AIT italiana después de ser destruida por la CIT.
¡Que la tierra te sea leve, compañero!

La Sección Agraria de la CNT-AIT de la Marina Alta.

La sezione agraria della SLTC della Marina Alta della CNT-AIT è profondamente addolorata per la morte del compagno Gino Ancona, venuto a Benissa nel febbraio 2019 per tenere una conferenza informativa sulla Xylella Fastidiosa.

Era un compagno eccellente e combattivo. Ultimamente stava ricostruendo l’USI-AIT italiana dopo essere stata distrutta dal CIT.

Che la terra ti sia lieve, compagno!

La Sezione Agraria della CNT-AIT della Marina Alta.

CNT-AIT MARINA ALTA

CRÒNICA DEL PRIMER DE MAIG

Una trentena de persones han participat hui en la concentració i posterior manifestació que el sindicat CNT-AIT Marina Alta havia convocat a la localitat de Pedreguer.

L’acte central d’aquest Primer de Maig ha estat precedit per una pegada de cartells per diverses localitats de la Marina Alta i per una intensa difusió per les xarxes socials.

En la concentració, desenvolupada sense cap incident, s’han cridat consignes a favor de la classe obrera i contra la patronal i l’estat. Després els assistents han participat en la manifestació pels carrers de Pedreguer precedits per una gran pancarta on es llegia el lema “CONTRA PATRONALS I GOVERNS, LA LLUITA ESTÀ AL CARRER, CNT-AIT, UNIÓ, ACCIÓ, AUTOGESTIÓ” i onejant nombroses banderes anarquistes i de la CNT-AIT.

Posteriorment hi ha hagut un dinar fraternal al local de l’Ateneu Popular de Pedreguer i en acabar s’ha fet una interessant taula rodona amb les lluites i experiències d’algunes de les seccions sindicals amb que conta la CNT-AIT a la comarca.

És el tercer any consecutiu que la CNT-AIT tria la localitat de Pedreguer per a realitzar algun acte en la commemoració del Primer de Maig i de l’assassinat dels màrtirs de Chicago, tot i que és la primera vegada que el sindicat treu muscle i convoca als anarcosindicalistes a recórrer els carrers amb les seues pancartes i consignes.

Cartell amb les convocatòries del Primer de Maig

COMUNICAT 1r DE MAIG

Han passat ja 132 anys des d’aquell 1 de Maig de 1886 en què 200.000 treballadors dels EUA es van declarar en vaga per reivindicar la jornada laboral de 8 hores; mentre altres 200.000 treballadors aconseguien la conquesta de la reducció de jornada en les seues empreses només amb l’amenaça de la vaga. Van ser moments molt durs per a la classe treballadora, que es veia forçada a treballar en molts casos jornades de més de 12 i 14 hores al dia.

A Chicago, la batalla va ser tan cruenta que el moviment obrer es va haver d’enfrontar no solament amb la patronal i amb el govern, sinó contra esquirols i assassins a sou de les empreses. La repressió va ser tan gran que al final de l’enfrontament social havia mort un policia, centenars de treballadors havien sigut detinguts i huit obrers anarquistes van ser processats, condemnats a presó i, 5 d’ells, a la pena de mort. Uns anys després, les condemnes i acusacions van ser qualificades de falses i es va indultar als que complien la pena de presó. Aquests homes van ser coneguts com els Màrtirs de Chicago. A pesar que van sucumbir a la mort, els anarquistes de Chicago es van convertir en una bandera de la reivindicació obrera, i el procés al qual van ser sotmesos, en una de les majors injustícies comeses per l’Estat contra el moviment obrer que encara hui, retrona en les nostres consciències.
Malgrat la distància, la situació de la classe treballadora en la majoria dels països del món no ha millorat massa des de llavors i, en molts casos, no aconsegueix satisfer les seues necessitats més bàsiques.
Mentre que les treballadores i els treballadors es troben totalment sotmesos per la cultura capitalista, les organitzacions patronals fan una forta defensa de l’organització i imposen les seues condicions en les empreses, quasi sense cap mena d’obstacles. En la majoria dels casos s’aprofiten de la desmobilització sindical en els centres de treball, provocada per la implantació del sistema de representació delegacionista imposat per les Eleccions Sindicals, els Comités d’Empresa, les subvencions de l’Estat, els alliberats, i tot un sistema de representació sindical pensat per a impedir l’organització dels treballadors sobre la base de les assemblees, les Seccions Sindicals i l’acció directa i, dirigit, principalment, cap al diàleg i cap a la pau social, que en tots els casos solament pot suposar una renúncia a la lluita obrera, una aposta per la negociació en si mateixa i, en definitiva, en una traïció claríssima a la classe treballadora.

Des de les institucions de l’Estat es té un ferm compromís en preservar i garantir els beneficis empresarials, fins i tot a costa de la nostra misèria, un exemple està en la pèrdua de poder adquisitiu que pateix la classe treballadora a causa de l’increment del preu dels aliments i altres productes de primera necessitat, mentre que els beneficis empresarials s’incrementen any rere any. I per si això fora poc, continuen amenaçant a augmentar l’edat de jubilació i abaratir les pensions per a poder garantir-ne l’estabilitat. La reforma que es va signar en 2011 ja va augmentar l’edat de jubilació fins als 67 anys amb una pèrdua de poder adquisitiu de les persones pensionistes d’un 15%, i tot això amb l’acord dels sindicats CCOO i UGT. Com a classe obrera, hem de començar a organitzar-nos i no permetre més abusos d’aquest tipus. A França li han declarat la guerra a l’Estat perquè no accepta que l’existència humana se centre només en produir amb l’objectiu de garantir l’estabilitat de l’Estat i dels beneficis empresarials quan, ni a l’Estat ni als capitalistes els importa gens ni mica el nostre benestar, ni la nostra estabilitat econòmica. La classe obrera francesa està demostrant que està disposada a tot per tal de tombar la reforma de les pensions perquè no serveix als interessos de la gent i ací hauríem de prendre nota del que está passant al nostre país veí.

Per a portar avant una lluita d’aquesta envergadura es necessita una clara consciència de classe. És important entendre que no pot haver-hi cap conciliació entre el món representat per la classe treballadora i el que representa el capitalisme. La unitat i acció de la classe treballadora s’ha de desenvolupar dins dels marges de l’autogestió, rebutjar la professionalització, la burocratització, la jerarquització, la corporativització i, sobretot, la manca d’independència econòmica i política.

L’anarcosindicalisme fa valdre l’acció directa de la classe treballadora, amb la intenció de desbordar els límits de la judicialització dels conflictes sindicals, del diàleg i de la pau social, i que ens porte directament a una lluita pel control dels mitjans de producció, de servei i de consum.

Per un 1r de Maig Anarcosindicalista. Unió, acció, autogestió!

1er DE MAIG

CONVOCATÒRIES REGIONALS DE LA CNT-AIT

ALACANT: 11:30, Concentració a Plaça Espanya (front plaça de bous).

HELLÍN (Albacete): 11:30, Concentació a la Plaça de l’Ajuntament; 13:00, Mitin al Parc Municipal.

PEDREGUER (Marina Alta, Alacant): 12:30, Concentració als Porxens; 14:00, Dinar en el Ateneu Popular de Pedreguer, 15:00, Taula Rodona.

La propuesta de mejora de las condiciones de trabajo en la lavandería del Hospital de Denia fue el detonante de los comportamientos inadecuados de Salvador Abela, director de Ilunion lavanderías. La empresa pertenece al grupo empresarial Ilunion, dependiente de la fundación ONCE.

Las condiciones de trabajo en Ilunion lavanderías son claramente mejorables. Y mucho. Salarios que no superan el mínimo interprofesional, trabajo de lunes a domingo, descanso semanal irrisorio y por debajo del estipulado en el Estatuto de los Trabajadores, incumplimientos en materia de riesgos laborales, y un largo etcétera. El grupo Ilunion de la ONCE se publicita en sus medios de propaganda como «un modelo de sostenibilidad basado en la ética», pero la realidad que se vive en sus puestos de trabajo es insostenible y carece de ninguna ética.

Con el objetivo de darle la vuelta a esta situación, se constituyó una sección sindical de la CNT-AIT de la Marina Alta en la lavandería. El compañero que fue nombrado delegado de la sección por acuerdo de la asamblea comenzó a dar la cara ante la empresa para reivindicar pequeñas mejoras que toda la plantilla estaba deseando: contrato indefinido para toda la plantilla, tres fines de semana libres al mes, conciliación familiar, nuevas contrataciones para aliviar la sobrecarga de trabajo o el establecimiento de un plus de peligrosidad por el riesgo bacteriológico que conlleva manipular la ropa sucia del hospital. Y, por supuesto, el respeto escrupuloso de los escasos derechos reconocidos en el convenio colectivo.

Pocos días después de publicar la tabla reivindicativa, con el gallinero revuelto, obteníamos una pequeña victoria: la empresa se comprometía al pago de un plus por el contacto con la ropa sucia, pero atribuía su logro al comité de empresa, que jamás defendió esta medida hasta que la sección anarcosindical la exigió.

Al mismo tiempo, la directiva de la compañía presentaba un nuevo documento en el que exigía a las trabajadoras y trabajadores que firmaran todos los días un escrito indicando si sus tareas habían quedado finalizadas. Nuestro compañero se negó a firmar este documento, explicando que muchas de las tareas son imposibles de finalizar en la jornada establecida, de manera que sólo quienes hacen horas extras, supuestamente voluntarias, pueden acabarlas.

La inexplicable respuesta del director de la empresa fue la convocatoria de una reunión con toda la plantilla con el único objetivo de desprestigiar a nuestro compañero.

Durante la reunión no paró de levantar la voz y dirigirse despectivamente al delegado de la sección sindical cenetista con un comportamiento amenazante, difamatorio, y claramente discriminatorio por motivo de su acción sindical.

Incluimos aquí algunos ejemplos de los intolerables comentarios de Salvador Abela, transcritos literalmente:

– “Eso es potestad de la empresa. ¿Lo entiendes? PO-TES-TAD DE LA EM-PRE-SA.”

– «Hay gente que le es fácil escribir mierda.”

– “A ti no te ha elegido nadie. Y si te ha elegido alguien de la CNT, te vas a la CNT.”

– «Como tú sigues mandando cartas, yo voy a empezar a mandar cartas a jurídico. Y jurídico que haga lo que tenga que hacer. ¿Lo tienes claro?»

– “Pero tú sigues dando por culo. Porque esto es dar por culo. Entonces como tú sigues dando por culo, pues bueno, yo ya te digo que Ilunion es más grande que tú.”

– “El trabajo que hace un operario en ocho horas él necesita catorce.”

– “En la actitud en que estás, desde luego no te voy a tener en cuenta.”

– “Aquí no se ha conseguido nada por tu… Tú lo único que estás es tocando los cojones. No estás haciendo otra cosa.”

– “Y si no puedes librar los sábados pues no libres. Que no te corresponde.”

– “¿Lo tenemos claro, no? ¿Me estás oyendo?”

– “Esos panfletos revolucionarios que traes.”

– “Para que una persona que creía que era buena persona esté haciendo esto.”

– “Delegado sindical serás de CNT pero aquí no eres nadie.”

– “Nadie te ha nombrado santo pontífice ni cosas de estas.»

Frente a esta sinrazón, el sindicato libertario ha decidido responder intensificando la acción directa y la solidaridad con la sección sindical de Ilunion lavanderías. Por otro lado, se ha dado parte de lo ocurrido a la Inspección de Trabajo y a Alberto Durán López, presidente del grupo Ilunion y vicepresidente de la fundación ONCE. Hasta ahora no hemos obtenido respuesta…

BASTA DE EXPLOTACIÓN Y REPRESALIAS EN LAS EMPRESAS DE LA ONCE

El Sindicat Llibertari de Treballadors de la Comarca de La Marina Alta, adherit a la CNT-AIT, ha acordat en assemblea que enguany commemorarà la data del Primer de Maig, Dia de la Classe Treballadora, amb diversos actes al llarg del dia i que es celebraran a la localitat de Pedreguer.

La jornada reivindicativa començara amb una concentració als Porxens de Pedreguer a les 12,30 hores i on es farà un míting obrer a càrrec de militants del sindicat.

Posteriorment, sobre les 14 hores, marxarem en manifestació pels carrers del poble fins l’Ateneu Popular de Pedreguer, al carrer La Lluna 47, on farem un dinar fraternal de cabasset.

A les 15  hores tindrem una taula rodona “Organització i lluita autogestionada al teu lloc de treball” on participaran les delegades de les seccions sindicals i les companyes i companys amb algun conflicte actiu.

En acabar donarem l’acte per tancat i seguirem la lluita incansable per un món nou, el món que portem al cor i que no cap en les seus urnes ni en les seus fronteres.

Si ningú treballa per tu, que ningú decidisca per tu.

Salut i anarcosindicalisme.

La Marina Alta, 17 d’abril de 2023.

AIT-IWA Jornades de Solidaritat amb la CNT-AIT de l’Estat Espanyol

(En castellano más abajo)

La CNT-AIT és un sindicat anarcosindicalista, conegut per moltes persones a tot el món. Desafortunadament, des de fa diversos anys, ha sigut atacat per una altra organització, la Secció espanyola de la CIT, que també reclama el nom CNT.

Aquests atacs, de caràcter venjatiu, amenacen no sols a la CNT-AIT, sinó també a les tradicions històriques de l’anarcosindicalisme a Espanya. Es duen a terme a través de l’aparell estatista i amenacen amb empresonar a uns membres de la CNT-AIT. El seu objectiu és rebre diners i propietats de la CNT-AIT per a destruir aqueixa organització.

L’AIT considera que un atac a qualsevol dels nostres companys és un atac a tots nosaltres, per la qual cosa ens unim per a exigir la fi d’aquestes escandaloses accions legals.

Accions legals i falta d’ètica

Aquestes demandes estan en estricta contradicció amb l’ètica anarcosindicalista de diverses maneres:

1. En les demandes, la secció espanyola de la CIT reclama enormes sumes de diners per danys i perjudicis perquè diuen que hi ha membres de la CNT-AIT que els van criticar públicament.

La llibertat de criticar és un dret fonamental de tots els membres de sindicats i altres organitzacions. Idealment, això ha de fer-se d’una manera que evite la calúmnia i es base en els mèrits dels arguments. Els anarquistes no resolen tals assumptes en els tribunals buscant càstig i danys materials, només busquen resoldre les coses d’altres maneres. Aquesta és una idea fonamental.

En comparació, sabem de moltes declaracions i articles difamatoris fets per la secció espanyola de CIT, els seus representants o membres individuals, però no sabem de cap membre de l’AIT que haja demandat a aquestes persones. (D’altra banda, alguns dels atacs més virulents es van fer de manera anònima, en contrast amb els sindicats demandats, que col·lectivament van acordar declaracions i les van signar).

2. En alguns casos, l’advocat de la Secció Espanyola de la CIT va construir casos que podrien portar a la gent a la presó.

Els anarquistes simplement no creuen en les presons estatals, especialment per «delictes» com criticar alguna cosa. Aquests són el mètode dels estats autoritaris, no dels anarquistes.

3. Les quantitats de diners que es demanen en concepte de danys portarien a la fallida a moltes d’aquestes organitzacions i, en conjunt, poden destruir a la CNT-AIT. (D’això es tracten aquestes demandes). A més, en alguns casos, els titulars dels càrrecs d’algunes de les entitats registrades podrien ser responsables personalment per desenes de milers d’euros.

Es tracta d’intimidar a la gent en silenci i amb por, no de promoure l’anarcosindicalisme. Es tracta també d’acabar amb els que no van amb el gir de direcció de la CIT. Si té èxit, crearia un mal a llarg termini en el moviment en moltes àrees d’Espanya.

4. La Secció Espanyola de la CIT cerca desallotjar a molts sindicats d’espais reclamant “drets de propietat”. La realitat és complicada ja que molts dels espais només existeixen gràcies a l’esforç de membres de la CNT-AIT per a aconseguir-los i molts anys mantindre’ls.

Les qüestions de propietat són complicades, però fins i tot en els casos de divorci, els tribunals burgesos reconeixen la divisió de la propietat. Alguns sindicats de la CNT-AIT van registrar propietats com a propietat de la federació, CNT-AIT. Aqueixa era la seua organització col·lectiva. Mai ningú va registrar la propietat de la CNT-CIT, però aqueixa organització la reclama. Quan els companys no els han donat el que demanen, membres de la Secció Espanyola de la CIT han arribat fins i tot a recórrer a la violència i al robatori, com el de la biblioteca de Cadis.

Se suposa que els anarquistes tenen una altra idea sobre la propietat privada. Els espais pertanyen a les persones que els van iniciar i van treballar per a mantindre’ls i realment usar-los. Els membres de la Secció Espanyola de la CIT han pres múltiples decisions per a simplement liquidar llocs i obtindre efectiu per ells. Es tracta d’un intent de destruir els llocs de reunió de la CNT-AIT, alguns fins i tot anteriors a l’existència de la CNT, per a lucrar-se i soscavar aqueixa organització.

Els atacs contra la CNT-AIT són de venjança, per part d’una organització que, d’una banda, sembla tractar a la CNT-AIT com una “competència” però, d’altra banda, pretén que la CNT-AIT és insignificant.

El solo fet que existisquen aquests plets és una abominable violació de l’ètica anarcosindicalista. No pot ser tolerat per ningú que es prenga de debò aquesta ètica.

Secretaria General de l’AIT

https://www.iwa-ait.org/node/1069

AIT-IWA Jornadas de Solidaridad con la CNT-AIT del Estado Español

La CNT-AIT es un sindicato anarcosindicalista, conocido por muchas personas en todo el mundo. Desafortunadamente, desde hace varios años, ha sido atacado por otra organización, la Sección española de la CIT, que también reclama el nombre CNT.

Estos ataques, de carácter vengativo, amenazan no sólo a la CNT-AIT, sino también a las tradiciones históricas del anarcosindicalismo en España. Se llevan a cabo a través del aparato estatista y amenazan con encarcelar a unos miembros de la CNT-AIT. Su objetivo es recibir dinero y propiedades de la CNT-AIT para destruir esa organización.

La AIT considera que un ataque a cualquiera de nuestros compañeros es un ataque a todos nosotros, por lo que nos unimos para exigir el fin de estas escandalosas acciones legales.

Acciones legales y falta de ética

Estas demandas están en estricta contradicción con la ética anarcosindicalista de varias maneras:

1. En las demandas, la sección española de la CIT reclama enormes sumas de dinero por daños y perjuicios porque dicen que hay miembros de la CNT-AIT que los criticaron públicamente.

La libertad de criticar es un derecho fundamental de todos los miembros de sindicatos y otras organizaciones. Idealmente, esto debe hacerse de una manera que evite la calumnia y se base en los méritos de los argumentos. Los anarquistas no resuelven tales asuntos en los tribunales buscando castigo y daños materiales, solo buscan resolver las cosas de otras maneras. Esta es una idea fundamental.

En comparación, sabemos de muchas declaraciones y artículos difamatorios hechos por la sección española de CIT, sus representantes o miembros individuales, pero no sabemos de ningún miembro de la AIT que haya demandado a estas personas. (Por otra parte, algunos de los ataques más viciosos se hicieron de forma anónima, en contraste con los sindicatos demandados, que colectivamente acordaron declaraciones y las firmaron).

2. En algunos casos, el abogado de la Sección Española de CIT construyó casos que podrían llevar a la gente a la cárcel.

Los anarquistas simplemente no creen en las cárceles estatales, especialmente por «delitos» como criticar algo. Estos son el método de los estados autoritarios, no de los anarquistas.

3. Las cantidades de dinero que se piden en concepto de daños llevarían a la quiebra a muchas de estas organizaciones y, en conjunto, pueden destruir a la CNT-AIT. (De eso se tratan estas demandas). Además, en algunos casos, los titulares de los cargos de algunas de las entidades registradas podrían ser responsables personalmente por decenas de miles de euros.

Se trata de intimidar a la gente en silencio y con miedo, no de promover el anarcosindicalismo. Se trata también de acabar con los que no van con el giro de dirección de la CIT. Si tiene éxito, crearía un daño a largo plazo en el movimiento en muchas áreas de España.

4. La Sección Española de CIT busca desalojar a muchos sindicatos de espacios reclamando “derechos de propiedad”. La realidad es complicada ya que muchos de los espacios solo existen gracias al esfuerzo de miembrxs de la CNT-AIT para conseguirlos y muchos años mantenerlos.

Las cuestiones de propiedad son complicadas, pero incluso en los casos de divorcio, los tribunales burgueses reconocen la división de la propiedad. Algunos sindicatos de la CNT-AIT registraron propiedades como propiedad de la federación, CNT-AIT. Esa era su organización colectiva. Nunca nadie registró la propiedad de la CNT-CIT, pero esa organización la reclama. Cuando los compañeros no les han dado lo que piden, miembros de la Sección Española de la CIT han llegado incluso a recurrir a la violencia y al robo, como el de la biblioteca de Cádiz.

Se supone que los anarquistas tienen otra idea sobre la propiedad privada. Los espacios pertenecen a las personas que los iniciaron y trabajaron para mantenerlos y realmente usarlos. Los miembros de la Sección Española de CIT han tomado múltiples decisiones para simplemente liquidar lugares y obtener efectivo por ellos. Se trata de un intento de destruir los lugares de reunión de la CNT-AIT, algunos incluso anteriores a la existencia de la CNT, para lucrarse y socavar esa organización.

Los ataques contra la CNT-AIT son de venganza, por parte de una organización que, por un lado, parece tratar a la CNT-AIT como una “competencia” pero, por otro lado, pretende que la CNT-AIT es insignificante.

El solo hecho de que existan estos pleitos es una abominable violación de la ética anarcosindicalista. No puede ser tolerado por nadie que se tome en serio esta ética.

Secretaría General de la AIT

https://www.iwa-ait.org/node/1069

 8M  CNT-AIT

EL PATRIARCAT MATA. EL CAPITALISME REMATA

El dia 8 de Març se celebra el dia de la dona treballadora, un dia històric que reivindica la lluita de les dones treballadores en favor de la igualtat i la justícia social, un fet que és tan important reivindicar hui com ho va ser fa més de 150 anys, quan les dones treballadores de les fàbriques tèxtils de Nova York organitzaven vagues i reivindicaven millores salarials i eren represaliades per la policia. A Catalunya, durant les primeres dècades del segle XX, la precarització de la indústria tèxtil va traure a les dones obreres al carrer. De forma semblant, les treballadores de les fàbriques de fòsfors, a Londres, lluitaven contra jornades interminables de treball. Aquestes i moltes més, són lluites que s’han estés i han continuat fins als nostres dies, moment en què l’explotació de la dona contínua a l’ordre del dia.

Actualment continuen sent moltes les assignatures pendents perquè la meitat del gènere humà deixe d’estar en situació de vulnerabilitat enfront de l’altra meitat, i on millor es veu reflectida aquesta desigualtat és en el món del treball. Les empreses són un reflex de la societat patriarcal, menyspreen les dones i això s’evidencia en la discriminació que pateixen tant en l’accés a la promoció com en el salari. Durant l’any passat, la bretxa salarial entre homes i dones va ser del 9,4% a l’Estat espanyol, i en el conjunt de la Unió Europea les dones cobren un 13% menys per hora treballada que els homes, la qual cosa equival aproximadament a un mes i mig de salari per any. El mateix ocorre amb les possibilitats de trobar ocupació: en l’últim trimestre de 2022 va augmentar la xifra d’aturades a l’Estat espanyol, i la taxa es va situar en un 4% superior a la dels homes; un percentatge que s’accentua enormement en el cas de les dones trans, fins a fregar la inacceptable xifra del 80% d’aturades. 

Un altre problema que pateixen les dones en el treball és el de l’assetjament sexual. Fa igual que vinga d’un cap, un company de treball o un client. Aquests atacs comporten tant problemes psicològics com un clima laboral en el qual la víctima es veu forçada o bé a cedir i posar en risc la seua pròpia salut o bé a abandonar el seu treball, amb la consegüent repercussió en la seua vida laboral, econòmica i social.

Entre les dones de classe treballadora no hi ha moltes més opcions. O et sotmets a un mercat laboral al qual no li importen ni els teus drets ni la teua dignitat, o et quedes sense poder pagar factures. Cal conciliar la vida entre un treball que t’explota i et menysprea, i un temps que no tens, però que t’obliga a estar sempre disponible per a les necessitats dels qui t’envolten, amb la qual cosa, les jornades són doble, les de dins i les de fora de casa. En les cures hi ha una responsabilitat que majoritàriament recau sempre en les dones. Aquesta és una realitat que repercuteix directament en els problemes que hem assenyalat anteriorment: incapaciten les dones per a eixir al mercat laboral i li impedeixen l’accés a una bona formació que els permeta accedir a un millor lloc de treball ben remunerat. És un cercle viciós del qual només podem eixir trencant amb aquest model de societat patriarcal i capitalista que promou les classes socials i l’injust repartiment de la riquesa. Per tant, és important desenvolupar un discurs que trenque amb les desigualtats de gènere, però també amb les desigualtats de classe social.

Des del feminisme burgés es reivindica una igualtat que permeta les dones aconseguir el mateix nivell i estatus social que els homes que controlen el poder, dirigir empreses i posar-se al capdavant de les institucions que l’Estat utilitza per a reprimir i sotmetre a la majoria de la població. Som treballadores i pobres i des de l’anarcofeminisme no busquem equiparar-nos als homes en l’exercici del poder, ni pretenem dirigir les empreses del model productiu capitalista, ni vestir uniformes amb els quals reprimir, castigar i tancar a aquelles persones que queden fora dels marges de la llei. No volem tindre res a veure amb l’Estat perquè són les seues institucions les que ens han sotmés des de fa centenars d’anys. Aquest 2023 tornem a reivindicar el 8M com a Dia Internacional de la Dona Treballadora. Rebutgem tots aquells discursos esgrimits des de sindicats, partits polítics i altres organitzacions, que sota la fal·làcia de la “pluralitat” oculten l’adjectiu “treballadora” i amb paternalisme, fan homenatge a les dones només per ser dones. D’aquesta manera, aquests portaveus del poder eliminen el component de classe social d’aquesta jornada reivindicativa tan important que, precisament, s’origina arran de les lluites de dones de classe obrera. Aquesta és l’estratègia burgesa: no nomenar els episodis històrics els torna transparents, com si mai hagueren existit, entre la desmemòria i el revisionisme. Contra l’oblit de les nostres referents, les que ens van antecedir en la lluita, nosaltres alcem la nostra veu. Dones treballadores, dones en lluita.

És de bojos reivindicar la igualtat entre homes i dones i no qüestionar-se les evidents diferències socials i econòmiques que existeixen entre una empresària i les seues treballadores, entre reeixides dones de negocis i les seues empleades domèstiques, entre les que tenen l’oportunitat d’accedir a llocs de treball que els permeten aconseguir un bon nivell de vida i les que acaben en mans de la precarietat, amb treballs en el camp o en l’hostaleria, o directament excloses i criminalitzades com a dones trans o les dones racialitzades. No volem igualtat d’oportunitats per a competir amb els homes en el seu podrit i obsolet sistema patriarcal capitalista, simplement volem destruir-lo per a poder construir un model basat en la igualtat, la justícia social i en un just repartiment del treball i la riquesa.

NOTA DE PREMSA
El Sindicat Llibertari de Treballadors de la Comarca de la Marina Alta, adherit a la Confederació Nacional del Treball-Associació Internacional dels Treballadors, ha constituït la Secció Sindical Ilunión lavanderías SLTCMA/CNT-AIT en el Servei de Llenceria de l’Hospital de Dénia-Marina Salut, situat en la Partida Beniatlà s/n, 03700 Dénia.
Açò és un pas més en la implantació del nostre sindicat en la comarca i un clar signe de que l’anarcosindicalisme segueix en clara expansió.
El SLTCMA/CNT-AIT és un sindicat amb un model totalment diferent al dels sindicats del sistema, l’objectiu dels qual sols és firmar acords que sempre són lesius per als treballadors i treballadores però que al éstar “legitimats” per uns suposats agents socials ja són molt díficils de combatre.
Des de l’anarcosindicalisme proposem un altre model de sindicat, un sindicat on afiliats i afiliades decideixen en assemblea, on no ens presentem a les eleccions sindicals heretades del feixisme franquista i on la base de la nostra acció és la secció sindical on s’agrupa tota la militància de cada empresa.
És per tot això i molt més que s’ha constituït recentment la Secció Sindical a l’empresa Ilunión Lavanderías com a primer pas per elaborar una llista de deficiències i reivindicacions totalment necessàries, cosa que posem en coneixement de tota la classe obrera de la Marina Alta.
Salut i anarcosindicalisme!!!