Cartell amb les convocatòries del Primer de Maig
COMUNICAT 1r DE MAIG
Han passat ja 132 anys des d’aquell 1 de Maig de 1886 en què 200.000 treballadors dels EUA es van declarar en vaga per reivindicar la jornada laboral de 8 hores; mentre altres 200.000 treballadors aconseguien la conquesta de la reducció de jornada en les seues empreses només amb l’amenaça de la vaga. Van ser moments molt durs per a la classe treballadora, que es veia forçada a treballar en molts casos jornades de més de 12 i 14 hores al dia.
A Chicago, la batalla va ser tan cruenta que el moviment obrer es va haver d’enfrontar no solament amb la patronal i amb el govern, sinó contra esquirols i assassins a sou de les empreses. La repressió va ser tan gran que al final de l’enfrontament social havia mort un policia, centenars de treballadors havien sigut detinguts i huit obrers anarquistes van ser processats, condemnats a presó i, 5 d’ells, a la pena de mort. Uns anys després, les condemnes i acusacions van ser qualificades de falses i es va indultar als que complien la pena de presó. Aquests homes van ser coneguts com els Màrtirs de Chicago. A pesar que van sucumbir a la mort, els anarquistes de Chicago es van convertir en una bandera de la reivindicació obrera, i el procés al qual van ser sotmesos, en una de les majors injustícies comeses per l’Estat contra el moviment obrer que encara hui, retrona en les nostres consciències.
Malgrat la distància, la situació de la classe treballadora en la majoria dels països del món no ha millorat massa des de llavors i, en molts casos, no aconsegueix satisfer les seues necessitats més bàsiques.
Mentre que les treballadores i els treballadors es troben totalment sotmesos per la cultura capitalista, les organitzacions patronals fan una forta defensa de l’organització i imposen les seues condicions en les empreses, quasi sense cap mena d’obstacles. En la majoria dels casos s’aprofiten de la desmobilització sindical en els centres de treball, provocada per la implantació del sistema de representació delegacionista imposat per les Eleccions Sindicals, els Comités d’Empresa, les subvencions de l’Estat, els alliberats, i tot un sistema de representació sindical pensat per a impedir l’organització dels treballadors sobre la base de les assemblees, les Seccions Sindicals i l’acció directa i, dirigit, principalment, cap al diàleg i cap a la pau social, que en tots els casos solament pot suposar una renúncia a la lluita obrera, una aposta per la negociació en si mateixa i, en definitiva, en una traïció claríssima a la classe treballadora.
Des de les institucions de l’Estat es té un ferm compromís en preservar i garantir els beneficis empresarials, fins i tot a costa de la nostra misèria, un exemple està en la pèrdua de poder adquisitiu que pateix la classe treballadora a causa de l’increment del preu dels aliments i altres productes de primera necessitat, mentre que els beneficis empresarials s’incrementen any rere any. I per si això fora poc, continuen amenaçant a augmentar l’edat de jubilació i abaratir les pensions per a poder garantir-ne l’estabilitat. La reforma que es va signar en 2011 ja va augmentar l’edat de jubilació fins als 67 anys amb una pèrdua de poder adquisitiu de les persones pensionistes d’un 15%, i tot això amb l’acord dels sindicats CCOO i UGT. Com a classe obrera, hem de començar a organitzar-nos i no permetre més abusos d’aquest tipus. A França li han declarat la guerra a l’Estat perquè no accepta que l’existència humana se centre només en produir amb l’objectiu de garantir l’estabilitat de l’Estat i dels beneficis empresarials quan, ni a l’Estat ni als capitalistes els importa gens ni mica el nostre benestar, ni la nostra estabilitat econòmica. La classe obrera francesa està demostrant que està disposada a tot per tal de tombar la reforma de les pensions perquè no serveix als interessos de la gent i ací hauríem de prendre nota del que está passant al nostre país veí.
Per a portar avant una lluita d’aquesta envergadura es necessita una clara consciència de classe. És important entendre que no pot haver-hi cap conciliació entre el món representat per la classe treballadora i el que representa el capitalisme. La unitat i acció de la classe treballadora s’ha de desenvolupar dins dels marges de l’autogestió, rebutjar la professionalització, la burocratització, la jerarquització, la corporativització i, sobretot, la manca d’independència econòmica i política.
L’anarcosindicalisme fa valdre l’acció directa de la classe treballadora, amb la intenció de desbordar els límits de la judicialització dels conflictes sindicals, del diàleg i de la pau social, i que ens porte directament a una lluita pel control dels mitjans de producció, de servei i de consum.
Per un 1r de Maig Anarcosindicalista. Unió, acció, autogestió!
1er DE MAIG
CONVOCATÒRIES REGIONALS DE LA CNT-AIT
ALACANT: 11:30, Concentració a Plaça Espanya (front plaça de bous).
HELLÍN (Albacete): 11:30, Concentació a la Plaça de l’Ajuntament; 13:00, Mitin al Parc Municipal.
PEDREGUER (Marina Alta, Alacant): 12:30, Concentració als Porxens; 14:00, Dinar en el Ateneu Popular de Pedreguer, 15:00, Taula Rodona.